trementinaires2.jpg

No fa molts anys, algunes remeieres de la comarca dels Pirineus recorrien a peu desenes de quilòmetres per portar als masos dels voltants herbes i productes curatius.

L’ofici de trementinaire ja és història, encara que no estigui escrita. I és que aquestes dones no van deixar mai cap testimoni escrit que demostrés que aquest ofici va existir realment. Tot el que sabem d’elles i el seu treball ens ha arribat per transmissió oral, a través del record de la gent de la zona, sobretot filles i nétes de trementinaires, i de la gent de fora de la vall que les veia passar o que les allotjava a casa seva.

Per això m’interessa recuperar-les i difondre des del meu blog el vell ofici femení de trementinaire, un exercici de saviesa fruit de la tradició popular.

La pressió demogràfica de mitjans del segle XIX va provocar l’èxode estacional de molts homes i dones d’aquestes valls cap a zones més riques. I va ser en aquest marc de desmembració social que moltes dones de la vall es van dedicar a extreure d’aquesta terra aspra i poc agraïda un mitjà per sobreviure. Caminant i carregades d’herbes i olis, anirien “guarint i curant tots els mals” per terres catalanes. De manera que sembla que va ser a mitjan segle XIX quan es van iniciar els primers viatges de lastrementinaires, de fet, la memòria col · lectiva no té constància de l’existència d’aquesta ocupació abans del 1875.

El coneixement de les plantes, les seves virtuts medicinals i els processos d’elaboració de remeis ancestrals adquirits per transmissió oral, van ser, entre altres, els factors que les van motivar a exercir aquest nou ofici.

Aquest ofici va absorbir a la major part de la població femenina de la vall durant més de cent anys.

Marxaven un o dos cops l’any i podien ser fora des de uns pocs dies fins a quatre mesos. La majoria de lastrementinaires seguien sempre la mateixa ruta, ja que la gent de la major part de les masies on anaven eren els seus clients any rere any. No acostumaven a entrar a les grans ciutats ni freqüentaven els mercats per vendre els seus remeis ja que utilitzaven una relació més personal i directa amb la gent.

trementinaires3.jpg

De tots els remeis que comercialitzaven les trementinaires, el producte més sol · licitat era sens dubte la trementina, per aquest motiu fora de la vall la gent va batejar a les venedores ambulants amb el nom de trementinaires. (Podríem traduir-ho com “trementinaires”, encara que al ser un ofici que només es va desenvolupar a Catalunya no hi ha traducció oficial coneguda.)

El procés original d’elaboració de la trementina comença amb l’extracció de la resina del pi roig. Aquesta, un cop purificada, està llesta per utilitzar. El seu aspecte, quan és freda, és sòlid, cristal · lí i fosc. La composició que es coneix, és la d’una trementina reelaborada a partir de les matèries primeres comprades a les drogueries-pega grega-ia les farmàcies-essència de trementina.

Cada trementinaire fabricava així la seva pròpia trementina, i es podien trobar de diferents textures, colors i fluïdeses. L’ús més freqüent que es dóna a la trementina és en forma de pegat per a aplicar sobre la zona afectada. Els pegats de trementina eren molt utilitzats contra el dolor, els cops i els esguinces.También era útil per curar les picades d’aranya i d’escurçons, per curar les úlceres i infeccions importants i contra els refredats.

Malgrat que moltes d’aquestes dones eren analfabetes, les trementinaires tenien al cap tots els coneixements necessaris. Emília Llorens, un dels pocs testimonis que encara viuen, va acompanyar en els viatges, des dels set fins als setze anys, a Maria Majoral, la seva àvia. Emília recorda que la seva àvia sempre sabia què recomanar en cada cas.

imatges_tremg.jpg

Un dels aspectes que més sorprèn d’aquest ofici és el seu component nòmada. Les trementinaires recorrien a peu amplis territoris des de la vall de Lavansa fins a les terres planes de l’interior i el litoral per vendre els seus remeis. En alguns casos van arribar fins a la mateixa franja costanera, i hi ha testimonis que donen compte que havien venut herbes a la Fira de Sant Ponç de Barcelona.

Font: Un calaix regirat

Enllaç: http://ow.ly/kJDz5